Avatar

Una crítica peculiar

Sempre que sento parlar d'aquesta pel·lícula és sobretot pels seus efectes especials i com està feta, però no pas per la temàtica o el guió. És evident que és un film previsible, i que tematicament no és molt brillant perquè forma part del políticament correcte que corre pel món i per hollywood en particular. Però és possiblement per això que em va encantar. Feia temps que no veia una pel·lícula tan rodona, senzilla i clara que em deixes més satisfet. Quan em van avisar de la durada, em vaig espantar perque havíem escollit anar a la sessió golfa i em feia por adormir-me. No va ser així ni molt menys.

Avatar recrea un món fantàstic i oníric, com podia ser la Terra Mitjana de El Senyor dels Anells. Un lloc pur i mític, allunyat del que és la Terra per l'acció de l'home. Tornem doncs a la idea del paradís com aquell lloc natural sense acció mecànica perpetrada per l'home. La manera com ens hi porta no deixa de ser curiosa, ja que és a través de les possibilitats de la ciència-ficció que permet entrar en un món inmaculat.

El respecte per la natura, valors clàssics com la humiltat, l'amistat i l'amor cauen del cantó dels defensors de l'ordre natural. Mentre que l'ambició sense límits i l'ànsia de poder ens recorden, tot i que veladament, a algunes guerres útils (si és que existeixen guerres útils!!), tan actuals com l'ocupació d'Iraq, a la recerca del petroli, canviat en aquest cas, per la pedra preciosa que busquen amb tant d'interés. En un moment en què el premi Nobel de la pau recau en el president de la major potència militar, una pel·lícula així retorna tot el sentit i credibilitat a l'ecologisme, terme que s'ha anat desgastant i ha perdut vigència pel mal ús que se'n fa a dia d'avui.

Laberint

Vagi per endanvant que mai he tingut les coses clares en molts aspectes de la meva vida. Sincerament, quan em preguntaven què volia ser de gran, em penso que ni em matava a respondre. Admiro tota aquella gent que té la virtut de saber què vol i com ho vol, perquè d'aquesta manera és molt més fàcil poder centrar tots els esforços en aconseguir allò que anheles. Els dubtes a vegades ens il·luminen i ens ensenyen a veure el que a simple vista no podem copsar, però altres cops ens aboquen a la desesperació perquè no sabem escollir, o potser és que ni ho intentem. Porto un temps així i, amb el cor a la mà puc dir,que no sé que fer, ni quin camí agafar. Em trobo en un laberint on cada cop que observo una senyal és totalment contrària a l'anterior. Atrapat, dono voltes inútilment en cercle. Intentar sortir: una quimera, però és la única cosa que tinc clara!

Cansament

Són les 00.37 d'un dia cansat. Final de setmana. Els ulls se'm tanquen, talment com els d'aquesta fotografia. Tots els músculs del cos se'm ressenteixen i demanen treva. Malgrat tot això, aturo la meva ànsia de descans per descobrir el silenci de casa. És un moment màgic. A fora, la nit és freda, i arraulit dins de casa, just davant de la pantalla, penso... Penso en tot allò que m'ha portat la setmana. Coses bones i altres no tant, tant se val, de què serveixen ara? Em relaxo, deixo la ment en blanc i somnio.

Bona nit!

Meditació

Avui no direm res. Només meditarem.

Resum de la jornada

Un dia per recordar. Així és com definiria el dia d'avui. La veritat és que m'ho he passat molt bé. Tot i que feia un dia gris i fred que convidava més a quedar-se a casa, hem anat a votar a la consulta per la independència. De fet, de tots els que hi anàvem jo era l'únic empadronat a Tiana i per tant, l'únic que podia votar (la resta eren de Badalona, on no es feia la consulta). Semblava talment que hagués anat a votar amb escorta! Tal com deia en l'entrada anterior, anar a votar avui m'ha omplert d'orgull, i quan ara veig els resultats, encara més! La jornada electoral ha estat una veritable festa de la democràcia, com els hi agrada dir als partits polítics. A fora del local, animació infantil, ball de bastons i un petit pilar de 3 improvisat dels castellers que corríem per allà (observeu que la petita anxaneta era jo i que la bandera quasi em tapa!).

Cap allà a les 2 del migdia, hem anat cap a casa on ens esperava una llar de foc i carn per fer a la brasa. La sobretaula ha anat acompanyada d'un trivial i d'un risk. A mida que anaven passant les hores, la gent ja anava marxant, però a l'hora de sopar encara quedàvem 4. Soparet al casal del poble i punt i final.

Dies com el d'avui fa que em miri el món amb optimisme. No ha fallat res i tampoc hi ha hagut cap tipus de problema. He estat molt ben acompanyat i m'ha agradat molt poder fer d'amfitrió a casa per un dia. Senzillament genial!

13 de Desembre

Queden pocs dies per arribar al dia clau. Més de 100 pobles estan cridats a les urnes per poder decidir sobre el futur de Catalunya. No és una consulta vinculant, però tan se val per que l'objectiu ja està aconseguit abans de començar: la independència en aquest país ja no és un tema tabú o una cosa que només interessa una minoria. No, és una opció que guanya adeptes dia rere dia perquè el poble català després d'una llarga letàrgia, comença a despertar.
Aquest diumenge, tot i no haver pogut ajudar a la plataforma, em podré sentir molt orgullós del meu poble, independentment del resultat que surti i de la participació de la gent que acudeixi a votar. Tinc ganes de ser-hi, perquè a diferència de les eleccions normals on ja quasi bé no voto per convicció sinó al partit menys dolent, aquest cop si que estic convençut i amb energia per fer-ho. No és vinculant. I què? Només amb la presència de premsa i d'observadors internacionals, el nostre conflicte (si, ho és!) tindrà tot el ressó mundial perque sigui conegut arreu del món, igual que Escòcia o el Quebec.

Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?

L'espia català

Un dels problemes que té Catalunya per no tenir estat és que tots i cada un dels personatges destacats en algun camp són segrestats i assimilats per part d'Espanya, sense cap tipus de recel. Un dels últims casos és aquesta pel·lícula, estrenada ahir, on parla de Joan Pujol Garcia àlies Garbo, com l'espia espanyol que aconseguí enganyar els nazis, quan és un home nascut a Barcelona, el 14 de febrer de 1912, i per tant, català.. Aquesta expoliació cultural , que no es nova, fa que els catalans tinguem pocs referents en el nostre imaginari col·lectiu quan precisament és tot el contrari.

Centrant-nos ja en el personatge que ens ocupa, cal dir que és una història fascinant. Ser un agent doble i influir en l'operació més important de la IIa Guerra Mundial realment té molt de mèrit. I més encara, aconseguir la màxima distinció per part dels dos bàndols: la Creu de ferro alemanya i l'Ordre de l'Imperi Britànic.

Joan Pujol García MBE (Barcelona, 14 de febrer de 1912 - Caracas, Veneçuela, 10 d'octubre de 1988), de nom en clau britànic Garbo i de nom en clau alemany Arabel, fou un agent doble que desenvolupà un paper clau en l'èxit del Desembarcament de Normandia al final de la Segona Guerra Mundial.

La informació falsa que Pujol va proporcionar a Alemanya va ajudar a convèncer a Hitler que l'atac principal seria més tard i en un altre lloc, la qual cosa va resultar decisiu per reduir les tropes alemanyes presents a la zona del desembarcament.

Extret d'aquí

Eufòria

He d'agrair a un bon amic que em segrestés per anar a veure un concert de Mazoni el dia 7 de novembre a Vilassar de Dalt. Mazoni és una banda un pel peculiar que t'obliga a submergir-te i deixar-te endur per la música,per poder captar tota la seva energia. Així va ser com un concert que reunia totes les qualitats tècniques (un teatre magnífic) i artístiques (un molt bon grup), però que anava curt de públic (no passàvem de la vintena de persones), es va transformar en una festa i vam divertir-nos com mai. Era igual que no coneguessis cap cançó de l'últim disc, ni dels anteriors, com era una mica el meu cas. Van saber trencar molt bé la fredor del poc públic congregat a la sala i ens van saber transmetre la seva eufòria. I és que realment, van complir amb el que cantaven: "no n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria". El poc públic allà present es va entregar, fent tot el soroll possible i van gaudir amb cada una de les cançons.

"Eufòria 5 - esperança 0" (Bankrobber, 2009) és el quart disc de Mazoni, juntament amb 7 songs for a sleepless night (Bankrobber, 2004), Esgarrapada (Bankrobber, 2006), Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007). Vaig adquirir el disc després del concert i no me'n vai penedir. Conté 10 cançons crítiques amb la societat actual, amb un estil totalment personal que hi dóna l'ànima de Mazoni que és Jaume Pla:

[...]El món de les ombres s’il·lumina amb flashos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now[...]

Fragment d'Apocalipsi Now.

Si encara no us he convençut, passeu per aquí, i deixeu-vos convèncer! M'ho agraireu!

Presentació

Contràriament al que es pugui pensar aquest no és un blog de receptes de cuina, tot i que no descarto que se m'hi acabi colant alguna de tant en tant, mai se sap. Aquest és un blog totalment personal, amb l'objectiu de deixar per escrit alguns dels meus pensaments i punts de vista.

Un dels principals reptes en començar un blog és la constància. Així com un blog és fàcil de començar i es fa amb tota la il·lusió del món, també és molt cert que hi ha un llarg cementiri de blogs escampats per internet. Veurem, doncs, quina és la sort d'aquest blog que neix avui.