Avatar

Una crítica peculiar

Sempre que sento parlar d'aquesta pel·lícula és sobretot pels seus efectes especials i com està feta, però no pas per la temàtica o el guió. És evident que és un film previsible, i que tematicament no és molt brillant perquè forma part del políticament correcte que corre pel món i per hollywood en particular. Però és possiblement per això que em va encantar. Feia temps que no veia una pel·lícula tan rodona, senzilla i clara que em deixes més satisfet. Quan em van avisar de la durada, em vaig espantar perque havíem escollit anar a la sessió golfa i em feia por adormir-me. No va ser així ni molt menys.

Avatar recrea un món fantàstic i oníric, com podia ser la Terra Mitjana de El Senyor dels Anells. Un lloc pur i mític, allunyat del que és la Terra per l'acció de l'home. Tornem doncs a la idea del paradís com aquell lloc natural sense acció mecànica perpetrada per l'home. La manera com ens hi porta no deixa de ser curiosa, ja que és a través de les possibilitats de la ciència-ficció que permet entrar en un món inmaculat.

El respecte per la natura, valors clàssics com la humiltat, l'amistat i l'amor cauen del cantó dels defensors de l'ordre natural. Mentre que l'ambició sense límits i l'ànsia de poder ens recorden, tot i que veladament, a algunes guerres útils (si és que existeixen guerres útils!!), tan actuals com l'ocupació d'Iraq, a la recerca del petroli, canviat en aquest cas, per la pedra preciosa que busquen amb tant d'interés. En un moment en què el premi Nobel de la pau recau en el president de la major potència militar, una pel·lícula així retorna tot el sentit i credibilitat a l'ecologisme, terme que s'ha anat desgastant i ha perdut vigència pel mal ús que se'n fa a dia d'avui.